Amics bells 2. El gos/ca rater

Aquests són dos amiguet molts nerviosos. El ca rater mallorquí i el gos rater valencià.

La mediterrània sempre ha estat un lloc d’intercanvi i de barreja, de costums i de races. Per això no és gens estranys que si els humans d’aquestes contrades ténen llinatges barrejats també els animalets en tinguen.

Pel que sembla, ja que no existeixen moltes fonts escrites, el gos rater valencià és autòcton i antigament era utilitzat sobretot per a la caça de rates d’aigua per l’albufera i per l’horta, animalets aquestes, les rates d’aigüa que eren molt apreciades per a fer una bona paella :-) ( bé estem parlant dels segles XVI al XVII, però fins el XIX podem dir que encara n’eren caçades i es preparaven plats amb elles, no oblidem que són mamífers totalment herbíbors i el sabor és semblant al d’un conill) . El gos rater era i és també un bon company de treball dels homes de l’horta i el camp de tal manera que ha rebut també altres noms com fusterieret, rateret, gos de l’horta, gos albelloner etc.

Pel que fa al seu homòleg ca rater mallorquí hi ha sobretot dues teories una que arrela els orígens d’aquest animalet amb el tronc de gossos egipcis, de major grandària, i a través de diversos encreumanets hauria finalitzat tal com es coneix ara. L’altra que és la més problable, ja que segons les fonts investigadess i escrites, la seua antiguitat és com a màxim de fa 150 anys, quan grups de valencians van anar a conrear arròs a l’albufera de mallorca i van portar els seus gossos raters creuent-los amb les races autòctones de Mallorca .

En tot cas dos amiguets ben guapets i com he escoltat dir als humans grans:
Valenciàns, Mallorquins I Catalans, cosins-germans :-)

Amics desorientats 1. El Cormoran.

De segur que tothom coneix la història de Mowgli, el xiquet del Llibre de la Selva o la de Tarzan.
L’adopció d’un ésser humà per animals ha estat present al llarg del temps. De fet conten les llegendes que els fundadors de la gran i magnífica Roma , Ròmul i Rem eren fills d'una Vestal que per deslliurar-los de la persecució del seu oncle, que pretenia arrabassar-los el tron d'Alba els ficà en un cistell, sobre l'aigua del Tíber i així van arribar els dos germans al peu del turó del Palatí, on una lloba els salvà de la mort, alletant-los.

No sembla doncs que ni les lleis genètiques o biològiques marquen massa a l’hora d’establir vincles familiars i sí al contrarí a qui veiem en nàixer.

El nostre nou amic és un ocell pescador a qui també podríem anomenar Mowgli. El Cormoran és un ocell extraordinàriament veloç que vola i nada per damunt i per davall de l’aigua.
Aquest ocell és utilitzat ancestralment a la Xina i al Japó pels pescadors. És la forma més simple, néta, barata, natural i no contaminant que puga haver-hi. Però allò més interssant és com aquests animals arriben a pescar per al homes.

Doncs bé el procés és ben senzill , encara que no deixa de ser extraordinari i sorprenent. Els pescadors agafen un ou dels nius dels Cormorans i el fan cobar per una gallina comuna fins que estiga a punt d’eixir-ne l’ocellet. Arribat a aquest punt l’home agafa l’ou i deixa que l’ou acabe de cobar-se en sec mentre que aquest l’observa amb paciència. Aleshores quan l’ou esclata i ix el pollet, aquest mira al seu voltant i veu l’home. Aquesta és la primera visió que té i el xicotet Cormoran reconéix l’home com a la seua mare. Des d’aquest moment el Cormoran segirà l’home de la mateix manera que seguix a la mare i aprendra d’ell. L’home no ha d’ensenyar el cormoran a volar o pescar perquè són trets innats d’ell. Així el pescador només ha de fer un senyal i el Cormoran es llança a per la presa, l’agafa i torna on està el seu pare o mare , i aquest l’únic que ha de fer es treure-li el peix de la boca.

Aquestos casos de reconéixer els humans com a pares són molt comuns entre les aus i és el que els científics anomenen “impronta visual”.

Així que si aneu a tindre algún fill , quan nasca ni se us ocórrega ensenyar-li al primer moment un ninotet o un xupa-xup o que no us veja només el nas ;-)

Amics estranys 2. Rambo

A quest no és amic meu ^_^ . No , no ho és. Però pertany a la sèrie Amics estranys. I per què?

Doncs bé. Resulta que anit em vaig apropar a una caseta de camp on estaven veient la tele i jo allí amagadet entre els arbres em vaig quedar una estoneta. Estaven fent Rambo III i segons les millors fonts històriques sobre els país d’aquest personatge ( consulteu “holibud” , el millor fons historiogràfic dels EEUU ) va ser el model de tota una dècada.

Pel que sembla el ianquis canvien amics per enemics i al contrari dia sí, dia no.
A la pel·lícula del 1982, el tal Rambo s’enfronta aleshores als seus anemics soviètics amb l’ajuda dels talibans afgans. Els Afgans són presentats com un poble amic, honest, valent i massacrat pels dolents, tal com si el poble agfà fos l’espill on els americans veuen reflexades totes les seus virtuts i el mujaidins se’ns presenten com a herois. I pel que sembla això va ser més o menys així, els americans van ajudar els talibans contra els soviètics i per tant van impulsar i legitimar el règim talibà.
Mirà per on el 7 d’octubre de 2001 els EEUU amb els britànics emprengueren la guerra contra els talibans aduint que aquests protegien a un tal Bin Laden (també abans amic i ara l’enemic nro.1). Aquesta mateixa excusa juntament amb la de derrocar el dictador Sadam Hussein (també amic dels EEUU per fer front al govern dels ayatolà de l’Iran ) serà la que més tard també portarà als EEUU a envair Irak . De les escenes de les massacres d’innocents a la pel·lícula a les ocorregudes en la realitat durant tots aquest anys a l’Afganistan i a l’Irak , crec que la realitat les supera en víctimes i en atrocitats.

Jo si voleu que us diga la veritat ,acostumat com ho estic a saber-ne qui són els meus amics i quins els meus enemics no ho acabe d’entendre. A mi, un Ocapi, no se m’ocorreria mai fer-me amic d’un lleopard i arribar a un pacte en el qual aquest només es mengés a altres herbìbors, perquè sé que el lleopard en qualsevol moment em pot devorar a mi, i perquè mentre hi haja prou herba per a tots els meus amics són les zebres i les jirafes.

Uns amics molt estranys aquests ianquis, no? :(

Amics bells 1. L'Ase

E ls humans diuen que hi ha dues classes de bellesa: la interior i la exterior.
La interior sol mesurar-se per les virtuts com per exemple com de sabi, intel·ligent, amable, pacífic o simpàtic és l’ésser humà.
L’exterior pels atributs, les línies, les formes, els colors, les proporcions.

El primer amic bell que us presente és aquest: l’ase.

Tots els ases coneguts provénen de dos llinatges diferents dels nord d’Àfrica i els últims descobriments científics posen en evidència que aquest animals ramaders van ser els últims en domesticar-se de totes les espècies ramaderes-domèstiques.
La domesticació animal va sorgir arà farà uns 10000 o 12000 anys al Pròxim Orient , a Mesopotàmia, Àsia menor, Irak...però les més recents investigacions demostren que els ases salvatges més semblants als domèstics són els ases salvatges de Núbia i Somalia.la domesticació d’aquest animals es va produïr farà uns 5000 o 7000 anys al nord-est africà probablement com a resposta a la desertificació del Sàhara.

Ets un ase! He escoltat dir a molt humans a uns altres. En el sentit que aquest humans no en saben res de res. Però mireu per on les dites de vegades solen ser certes: “les aparences enganyen”.

Bona mostra d’això ho podeu trobar en la literatura clàssica (ja sasabeu que estic aprenent a llegir i quina manera millor de començar que pels clàssics).

Doncs bé pel que fa a la bellesa interior, l’ase és un animal pacífic, tranquil, amigable, i al contrari del que es creu molt molt intel·ligent. Així ho va demostrar el frare i filòsof mallorquí Anselm Turmeda (Mallorca 1352 – Tunis 1423) en la seua “disputa del ase”. Aquest frare convertit a l’Islam demostrà en una obra satírica i mordaç com la pressumpta superioritat dels humans sobre els animals s’ensorrava mitjançant un personatge tan singular com l’ase.

Pel que fa a la bellesa exterior, l’ase té unes proporcions belles, fins i tot les orelles que a primera vista poden resultar desproporcionades li donen una graciosa harmonia. I parlant de proporcions us recomane la lectura de “L’ase de Luciano de Samosata” filòsof grec (125-192) que conta com volent ell transformar-se en ocell es posa en máns de la bruixa Tesalina. Aquesta erra en el seu conjur i l’acaba convertint en ase. Després de diverses aventures l’ase (Luciano) és adquirirt per una bella dona de fogosa voluptuositat que saciarà amb ell la seua voraç gana.
Un dia l’ase es desperta depres d’una de les nombrosses sessions amoroses i veu que un home ha deixat flors en l’habitació de la dóna i en acostar-s’hi, entre la varietat de flors escollirà unes roses, les quals devorarà. De sobte l’ase desapareix tornant a prendre la figura de Luciano i tothom queda admirat de tal metamorfosi. El goverandor aleshores resol alliberar Luciano, i aquella mateixa nit, apareix a la casa de la dona amb els seus millors vestits. Sopa amb ella i després d’una plaent vetllada s’aixeca de la taula i , segur i orgullós, es despulla davant d’ella creient que així li agradaria més que no éssent ase. Però quina va ser la sorpresa quan la dona mirant-lo amb menyspreu li digué que se n’anés . A la qual cosa Luciano, atònit, li demana per què aquest menypreu, i la dona sense embuts li respongué que era de l’ase i no d’ell de qui estava enamorada, que havía estat amb l’ase amb qui havia gaudit l’esquisidesa de l’ardent frenesí i que pensava que Luciano encara conservava aquella “hermosa i bona peça” que tant l’havia feta gaudir. Però ara , després de la metamorfosi, per a ella, Luciano només era un mono ridícul.

Potser les dites tenen raó . Així que no us fieu de les aparences o potser també que , a la fi , la grandària sí importa :-)

Amics estranys 1. El Drac Komodo

Després d’unes petites vacances (aiiiii crec que vaig agafant costums humans) torene de nou a aquest diari.
No cregueu he aprofitat aquestes vacances per visitar amics i descobrir-ne de nous i així poder presentar-vos-els.

Hui us presente al Dragó Komodo. Sí ,els gradons existeixen i encara n’hi han . Fins al 1912 es va dubtar que existiren i només formaven part de les fàbules i llegendes mediavals com l’unicorni i altres animals fantàstics.
El dragó Komodo és un rèptil de sang calenta i controlen la seua temperatura a nivell intern, cosa que els permet adaptar-se a diferents climes i mantenir-se actius tant de nit com de dia. Com tots els rèptil i igual que els ocells ponen ous. És un dels rèptils més gran del món, els mascles poden medir més de 3 metres i pesar uns 90 kgs, mentre que les femelles solen ser més petites, duns 2 metres i 45 kgs.
Viuen en quatre illes petites d’Indonèsia, en el parc natural de Komodo, d’ací el seu nom.
Ténen un sistema de comunicació molt singular, ja que ho fan a través del fem que produeixen les seus defecacions orgàniques (és a dir la caca, :) ) , i així poden saber l’edat, la mesura i el sexe dels altres dragons , fins i tot si existeix algun perill o si un altre dragó està malat.
Són extremadament àgils, poden córrer fins a uns 19km/h i també saben nadar, cosa que els converteix en uns depredadors perillosos i temuts. Mengen qualsevol altre animal, des de porcs , ocells serps fins a alatres dragons més petits i fins i tot humaaaaaannnnssss J . la saliva dels dragons komodo conté unes bactèries que en contacte amb la sang paralitza la presa i fins i tot pot arribar a matar-la en qüestió de minuts.

Així que si veieu un Dragó Komodo no intenteu agafar-lo , ús pot pegar un mos que us pot deixar de pedra ;)





Mirant-lo de lluny no sé per què em va recordar el monstre d'aquelles pel·lícules japoneses que veien els humans ... com és deia? ... Gozilla?