E ls humans diuen que hi ha dues classes de bellesa: la interior i la exterior.
La interior sol mesurar-se per les virtuts com per exemple com de sabi, intel·ligent, amable, pacífic o simpàtic és l’ésser humà.
L’exterior pels atributs, les línies, les formes, els colors, les proporcions.
El primer amic bell que us presente és aquest:
l’ase.
Tots els ases coneguts provénen de dos llinatges diferents dels nord d’Àfrica i els últims descobriments científics posen en evidència que aquest animals ramaders van ser els últims en domesticar-se de totes les espècies ramaderes-domèstiques.
La domesticació animal va sorgir arà farà uns 10000 o 12000 anys al Pròxim Orient , a Mesopotàmia, Àsia menor, Irak...però les més recents investigacions demostren que els ases salvatges més semblants als domèstics són els ases salvatges de Núbia i Somalia.la domesticació d’aquest animals es va produïr farà uns 5000 o 7000 anys al nord-est africà probablement com a resposta a la desertificació del Sàhara.
Ets un ase! He escoltat dir a molt humans a uns altres. En el sentit que aquest humans no en saben res de res. Però mireu per on les dites de vegades solen ser certes: “les aparences enganyen”.
Bona mostra d’això ho podeu trobar en la literatura clàssica (ja sasabeu que estic aprenent a llegir i quina manera millor de començar que pels clàssics).
Doncs bé pel que fa a la bellesa interior, l’ase és un animal pacífic, tranquil, amigable, i al contrari del que es creu molt molt intel·ligent. Així ho va demostrar el frare i filòsof mallorquí Anselm Turmeda (Mallorca 1352 – Tunis 1423) en la seua “disputa del ase”. Aquest frare convertit a l’Islam demostrà en una obra satírica i mordaç com la pressumpta superioritat dels humans sobre els animals s’ensorrava mitjançant un personatge tan singular com l’ase.
Pel que fa a la bellesa exterior, l’ase té unes proporcions belles, fins i tot les orelles que a primera vista poden resultar desproporcionades li donen una graciosa harmonia. I parlant de proporcions us recomane la lectura de “L’ase de Luciano de Samosata” filòsof grec (125-192) que conta com volent ell transformar-se en ocell es posa en máns de la bruixa Tesalina. Aquesta erra en el seu conjur i l’acaba convertint en ase. Després de diverses aventures l’ase (Luciano) és adquirirt per una bella dona de fogosa voluptuositat que saciarà amb ell la seua voraç gana.
Un dia l’ase es desperta depres d’una de les nombrosses sessions amoroses i veu que un home ha deixat flors en l’habitació de la dóna i en acostar-s’hi, entre la varietat de flors escollirà unes roses, les quals devorarà. De sobte l’ase desapareix tornant a prendre la figura de Luciano i tothom queda admirat de tal metamorfosi. El goverandor aleshores resol alliberar Luciano, i aquella mateixa nit, apareix a la casa de la dona amb els seus millors vestits. Sopa amb ella i després d’una plaent vetllada s’aixeca de la taula i , segur i orgullós, es despulla davant d’ella creient que així li agradaria més que no éssent ase. Però quina va ser la sorpresa quan la dona mirant-lo amb menyspreu li digué que se n’anés . A la qual cosa Luciano, atònit, li demana per què aquest menypreu, i la dona sense embuts li respongué que era de l’ase i no d’ell de qui estava enamorada, que havía estat amb l’ase amb qui havia gaudit l’esquisidesa de l’ardent frenesí i que pensava que Luciano encara conservava aquella “hermosa i bona peça” que tant l’havia feta gaudir. Però ara , després de la metamorfosi, per a ella, Luciano només era un mono ridícul.
Potser les dites tenen raó . Així que no us fieu de les aparences o potser també que , a la fi , la grandària sí importa
:-)